El sistema capitalista ha aconseguit sortir de la greu crisi iniciada l’any 2008. Ho ha fet pressionant els nostres drets i salaris a la baixa mitjançant les diferents reformes laborals i de les pensions, la por a l’atur i la repressió patronal. La burgesia ens ha empobrit per poder seguir acumulant capital. Avui els rics són més rics i els pobres són més pobres. La baixa capacitat combativa de la classe obrera durant aquests anys, conseqüència en part, de la derrota temporal del camp socialista, ha permès a la burgesia sortir de la seva crisi fent-nos-la pagar a nosaltres.

El capitalisme ha augmentat brutalment l’explotació de la classe obrera en els últims anys. La relació entre allò que produïm i allò que obtenim (directament – salari – o indirectament – serveis socials) s’ha eixamplat. Tot allò que ens han deixat de retornar pel nostre treball s’ha convertit en benefici empresarial. A causa d’això, el poble català pateix. Centenars de milers de famílies compten els cèntims que gasten per poder arribar a final de mes. Milions de treballadors s’aixequen cada matí amb la por a l’acomiadament sense pràcticament indemnització. Cada mes es realitzen milions d’hores extres no remunerades per acontentar la patronal.

Són milions els i les catalanes amb contractes temporals de dies o, fins i tot, d’hores, moltes vegades en frau de llei o com a falsos autònoms, cosa que comporta a centenars de milers de persones una escassa o dificultosa planificació del seu futur vital. Els preus no paren d’augmentar, especialment els de l’habitatge, que tornen a recrear el cicle de la monstruosa bombolla especulativa i demostren que el capitalisme és un sistema mogut únicament per l’acumulació del capital i impossible d’humanitzar o de conscienciar tot i haver comès les mateixes barbaritats fa tant poc temps. Avui Barcelona és una ciutat que centrifuga milers de persones empobrides, molts d’elles joves. Aquest fet s’agreuja per les penoses condicions de la xarxa de transport públic, que causa la pèrdua de moltes hores setmanals a la classe obrera que es desplaça amunt i avall per vendre la seva força de treball. Els serveis públics estant sent trinxats. La sanitat catalana, amb un alt grau de reconeixement per la qualitat dels seus professionals, està patint una política conscient i deliberada  de retallades amb l’objectiu d’enfonsar-la i incrementar els beneficis de les mútues privades. La investigació pública, també amb una alt reconeixement internacional, ha estat atacada brutalment. Les universitats han completat la seva reconversió anglosaxona seguint els mandats de la Unió Europea i els organismes del capital internacional. S’està matant la recerca universitària i convertint l’educació superior en una mera fàbrica de mercaderies barates per les necessitats del sistema. S’encareixen els graus i s’obliga els estudiants a cursar postgraus i màsters a preus prohibitius. S’impossibilita així, de facto, l’accés universitari a bona part dels fills i filles de la classe obrera. Les escoles públiques perden qualitat a causa de les retallades i la falta de personal, amb la pocavergonya de culpar els professionals de l’ensenyament amb propostes com el MIR de professors. Finalment, quan la classe obrera envellim, hem de patir un augment ridícul de les pensions mentre els preus es disparen.

En aquesta greu situació, en plena crisi capitalista, part de la petita burgesia i sectors intermedis de treballadors amb rentes mitges i altes, han enarborat un projecte independentista com a resposta als atacs de la gran burgesia monopolista. El “Procés” ha estat l’expressió d’aquest conflicte i la cerca, per part d’aquestes capes socials, d’una sortida o alternativa al procés imparable de concentració de capital que arruïna els petits productors i comerciants.  La creació d’un nou Estat dintre de la Unió Europea es perfilava com una utopia per donar marxa enrere als processos monopolístics. Aquest projecte ha anat aglutinant enormes suports en els últims anys. Quasi la meitat de la classe obrera catalana s’hi ha adherit a causa dels continus atacs de l’Estat contra la llengua i la cultura catalanes. L’independentisme, però, que esperava que la pressió aconseguiria una negociació amb l’estat, ha estat incapaç d’analitzar les dinàmiques dels nous temps. El “peix al cove”, o la relació pugna-negociació, eren viables en un estat amb diverses burgesies en competició. Però al segle XXI, aquesta ja no és la realitat de l’estat espanyol. La concentració capitalista ha creat un bloc burgès únic i cohesionat que exerceix la dominació sobre tot el marc estatal. Aquest bloc s’ha expressat amb claredat, per exemple, en el període de fuga d’empreses. La plasmació política d’aquest canvi material està en el projecte de construcció de la realitat nacional espanyola. L’estat espanyol té tota la força, un projecte clar i una direcció; i en cap moment ha tingut cap necessitat de negociar res amb l’independentisme. Ans el contrari, el procés independentista està sent utilitzat per accelerar la consecució dels objectius de la gran burgesia i el seu Estat. El dilema de l’independentisme català és el dilema del poder. Un cop no es vol repartir, aquest s’ha de prendre. Però la força motriu del procés, la petita burgesia, és incapaç d’agafar aquest camí. El projecte independentista ha fracassat rotundament i la seva raó democràtica i moral contra els atacs d’un estat repressiu no invaliden aquest fet. L’independentisme es remou, escenifica, fa declaracions “polítiques” i busca idees creatives per arrossegar el mort. L’estat té el monopoli de la violència i aquest no es pren mitjançat idees brillants o sentències de tribunals internacionals. Es pretén marejar l’opinió pública per negar la derrota.

Davant d’això, la classe obrera ha d’analitzar el passat recent i entendre la inutilitat del projecte independentista per la defensa dels seus interessos, ja que mentre la classe obrera ha estat en aquest camí d’accentuació de les contradiccions nacionals, el capitalisme ho ha tingut més fàcil per encobrir la lluita de classes. La classe obrera de sentiment espanyol, durant anys adormida, també s’ha vist empesa a la falsa dicotomia nacionalista, amb l’agreujant d’estar influenciada per discursos marcadament reaccionaris quan no, feixistes. La classe obrera, vingui d’on vingui, parli el que parli i se senti com es senti ha d’abandonar els projectes que li són aliens i buscar un camí independent dels interessos de la burgesia. El camí independent de la classe obrera i per la classe obrera.

La fi de la crisi ha fet minvar lleugerament la por. Així, veiem com en els últims temps revifen expressions de lluita obrera i popular. La lluita dels pensionistes, el 8M o la lluita de Titanlux són exemples a seguir perquè demostren que, quan hi ha lluita organitzada, la patronal recula i, això comporta una sèrie de petites victòries totals o parcials de la nostra classe en diverses vagues. La classe obrera ha d’estar alerta davant l’intent d’apaivagar i institucionalitzar les lluites mitjançant les engrunes que el sistema pugui anar deixant. El reformisme, que sempre planteja els dilemes del mal menor, tornarà a aparèixer per desorientar el poble. No ens podem acontentar amb el retorn d’una petita part de la plusvàlua que ens roben, ni que ens millorin lleugerament els serveis públics a l’espera que arribi la següent crisi per acabar molt pitjor de com estem ara. En el seu camí ascendent, la lluita obrera i popular pot acceptar millores que el sistema cedeixi, però sempre amb la mira posada en fites cada cop més ambicioses i l’objectiu fixat en la derrota final del sistema capitalista i la construcció de la societat socialista-comunista, únic moment en què el poble podrà gaudir plenament de totes les riqueses de la societat.

La classe obrera i els sectors populars han patit una derrota temporal que es fa palesa en la baixa capacitat d’organització política i sindical. La debilitat del Partit Comunista i la manca d’un front sindical combatiu comporta una caiguda de la consciència classista i, per tant, l’acceptació dels postulats de l’enemic. La burgesia ha aprofitat aquesta derrota per avançar ràpidament en l’eliminació dels nostres drets socials, polítics i democràtics. Ara toca construir un projecte per fer front al sistema i passar a l’ofensiva. La II Conferència de Comunistes Catalans – PCPE crida doncs al poble a enfortir les lluites anticapitalistes, el sindicalisme classista i combatiu i les files del Partit. Si la derrota d’aquests pilars ha estat la base perquè la burgesia ens hagi dut a l’actual carreró sense sortida, la recuperació del fil roig de la història, amb el Partit Comunista com a Partit de la classe obrera, és el primer pas per la nostra victòria.

Dissabte 17 de març

II Conferència Nacional de Comunistes Catalans – PCPE