Albert Camarasa: “No ha fracassat una forma de gestionar l’independentisme, ha fracassat l’independentisme com a lluita política al marge de la lluita anticapitalista estatal”

0
Albert Camarasa, Secretario Político de Comunistes Catalans - PCPE.

Pròxim a l’inici de la campanya electoral catalana, Nou Rumb torna a entrevistar al responsable polític de Comunistes Catalans-PCPE.

Bon dia. Al setembre et vam fer una entrevista on valoraves la situació a Catalunya i feies una sèrie de previsions. Què penses d’això posteriorment?

Moltes de les interpretacions i previsions que vaig fer en aquesta entrevista s’han anat confirmant. 

En primer lloc, l’Estat ha anat augmentant les mesures repressives, fet que porta a confirmar que la relació Catalunya-Espanya no s’enquadra en la lògica del segle XX en què després de la pressió arribava el pacte. L’Estat ha actualitzat la seva estratègia sobre la base de la nova realitat que és la unificació dels sectors de l’oligarquia en una classe espanyola centralitzada. No hi ha espai per al pacte amb altres classes socials, l’Estat té com a objectiu destruir políticament els nacionalismes perifèrics. 

En segon lloc, es va confirmar la tesi que tota la gran burgesia a Catalunya milita en el bloc del 155. Això, que a molts sembla una obvietat, va ser negat per antics militants comunistes que avui estan en el PCPC. Van tractar fins i tot, sense èxit, que el X Congrés de juny de 2016  caracteritzés el procés català com un projecte de la burgesia catalana dominant. Per sort, el X Congrés va entendre que això no era així i que, precisament, eren els sectors de la petita burgesia catalana, enfrontada precisament en alguns aspectes a l’oligarquia, els qui empenyien en aquesta adreça.

En tercer lloc, es va confirmar la tesi que el poder no té res a veure amb la democràcia o la raó, té a veure exclusivament amb qui ostenta el monopoli de la violència. L’Estat ho té i la Generalitat no, així de simple. Pretendre canviar el poder, encara que sigui solament en una part restringida del país, sense destruir-ho és absolutament impossible. La història d’Espanya tenia ja suficients experiències d’aquest tipus per poder deduir que això anava a fracassar.

En quart lloc, es va confirmar de manera molt crua la realitat internacional que exposàvem. Cap país capitalista, i menys encara la UE, valora els seus posicionaments internacionals en funció dels drets humans o el dret d’autodeterminació. Els seus posicionaments responen únicament als interessos econòmics. 

Finalment, el PSOE va confirmar que el seu pacte de suport al 155 es basava a obrir el debat de reforma constitucional en 6 mesos, amb l’independentisme agenollat. El pacte dels vencedors. Anunciàvem i tornem a anunciar que la reformulació del pacte constitucional no es farà gràcies a que s’hagi trencat el règim del 78, sinó al fet que se sent tan fort que pot avançar en un sentit reaccionari sense pràcticament oposició.

En un debat de trinxeres nacionalistes, la nostra posició és complicada de difondre. Però esperem que les nostres anàlisis, quan passi l’huracà, quedin com un patrimoni per a la classe obrera, perquè els nostres encerts no es basen que tenim millors analistes o pensadors més intel·ligents, sinó en un mètode d’anàlisi que difonem entre la nostra classe. Si la realitat confirma les tesis dels comunistes és perquè el món funciona tal qual ho denunciem els comunistes.

Quina valoració fas de l’1 d’octubre?

Tal com vaig dir en l’anterior entrevista, aquest dia va haver-hi votació però no va haver-hi referèndum. Bàsicament perquè és materialment impossible fer un referèndum vinculant dins d’unes fronteres en què no controles el monopoli de la violència. La votació va tenir una significativa càrrega simbòlica i reivindicativa, però avui tothom coincideix en que els seus resultats no poden ser extrapolats com la representació de la voluntat de la societat catalana. Que s’hagi donat un nul interès en els nombres del resultat confirma aquest fet. Quan això ho dèiem al setembre molts independentistes ens van criticar; avui això és una obvietat.

D’altra banda l’Estat va realitzar una operació difícilment comprensible per a aquest dia perquè tenia la vista posada en el mig termini. L’Estat, amb els seus mitjans repressius i d’intel·ligència, no va poder evitar la votació de milions de persones, sent aquesta una victòria clara de l’independentisme i el seu ampli suport popular. Però l’Estat tenia com a objectiu ficar la llavor de la por en la societat catalana i donar concessions als sectors de l’extrema dreta que li marquen l’alè en el clatell de Rajoy. Aquests objectius sí van ser complerts.

El PCPE s’ha posicionat rotundament contra la repressió de l’1 d’octubre, i els nostres militants van estar aquest dia defensant la població que volia votar de les càrregues policials. Encara que vam creure que votar aquest dia no era una decisió positiva per a la classe obrera, pensem que ningú havia de ser apallissat per això.

Què opines sobre els polítics que estan a la presó preventiva o a Bèlgica?

En diversos posicionaments del Partit hem expressat el rebuig absolut a la persecució judicial a l’independentisme. No hi ha dubte que estan presos per raons polítiques, i per això han de ser immediatament alliberats. Igualment els polítics a Bèlgica han de poder tornar lliurement sense por a ser castigats. El 155 és un monstre al que se li ha obert la gàbia i ara pot ser utilitzat per reprimir a qualsevol. Ens situem en un esglaó superior quant a la repressió de l’Estat.

D’altra banda, els membres que estan declarant davant la justícia estan donant mostres ridícules de les limitacions d’una lluita de la petita burgesia, que s’acovardeix a la primera oportunitat. És comprensible que algú per evitar la presó acabi fent lloes al diable, però és vergonyós si això es fa després de mobilitzar al poble i prometre-li que no s’anava a donar “ni un pas enrere” i que s’anava a anar “fins a les últimes conseqüències”. 

Algú s’imagina a Fidel Castro renunciant als seus ideals en el seu judici? O als *partisanos acceptant la legitimitat del nazisme quan els detenien? Però clar, aquestes lluites eren de la classe obrera i eren de debò, no simulacres o escenificacions. Deia el Che Guevara “en una revolució es triomfa o es mor, si és veritable”. 

En què s’ha equivocat l’independentisme?

S’ha equivocat en pràcticament totes les seves anàlisis i, fonamentalment, en la seva estratègia. L’Estat espanyol, tal com està configurat, no es pot partir sense destruir-ho íntegrament, és a dir, sense substituir a la classe que ostenta el poder. La derrota estava anunciada per endavant. Puigdemont havia de declarar la DUI i suïcidar-se o trair als seus i convocar eleccions? És un fals dilema, perquè el problema és que una vegada atrapat en una estratègia equivocada, qualsevol decisió era dolenta, l’independentisme estava derrotat d’ambdues maneres.

També s’han equivocat en la seva concepció del que és el poder i, per tant, la utilitat de la violència, concepte íntimament lligat al primer. La violència és una eina natural d’un Estat i s’usa sempre que sigui necessària. Pensar-se que això no és així perquè “això és Europa” o “això al segle XXI no passa” és no entendre gens de la relació entre violència, Estat i poder. Deia Lenin que, excepte el poder, tot és il·lusió. En aquest sentit el *PDECat ha estat el major il·lusionista d’Espanya durant molts anys, capaç de fer veure coses que no eren i generar una il·lusió entre àmplies masses de catalans que ara es torna en frustració. 

S’ha substituït una anàlisi rigorosa de la realitat per una anàlisi sobre la base de desitjos subjectius. Així, quan els comunistes dèiem que el procés no anava a enlloc, se’ns atacava perquè s’entenia que nosaltres també analitzàvem sobre la base de desitjos i que, per tant, dir que no es podia significava dir que no es volia. 

Finalment l’independentisme ha tingut una terrible ingenuïtat respecte a la UE i les relacions internacionals. Si se’m permet el terme col·loquial, l’independentisme ha estat el “pagafantes” de la Unió Europea. Durant anys l’independentisme ha fet gala d’un pelotero europeïsme per guanyar-se els seus favors i, al final del camí, les institucions europees en general i tots els Estats membres en particular l’hi han retornat amb una duríssima garrotada. Malgrat els enormes recursos destinats, ningú ha reconegut la República Catalana. I això es basa en un altre error d’anàlisi. Segons l’independentisme, Espanya és una anomalia fosca dins de l’Europa democràtica de les llibertats i els pobles, quan en realitat els fonaments d’Espanya són homologables a la resta d’Estats d’Europa. És a dir, Espanya és tan antidemocràtica i repressiva com tots els seus veïns. Espanya té les seves particularitats d’herència franquista, òbviament, però en essència no deixa de ser un Estat que usa la violència quan ho necessita, igual que els altres. Que últimament Espanya hagi necessitat moltíssimes més dosi de violència que Suècia per garantir el domini de la classe dominant no implica que en essència siguin coses diferents. Amb aquest error d’anàlisi del que és la UE i per extrapolació tothom capitalista occidental, els independentistes han anat a una partida amb les cartes marcades. Pensaven que el problema era que en la UE no s’assabentaven que a Espanya no es respectaven les llibertats fonamentals i que quan veiessin la repressió exercida, sens dubte actuarien per obligar a Rajoy a negociar. Quanta ingenuïtat! Anys de blanquejament de la  imatge de la UE han portat aquestes conseqüències. No, la UE no és ni democràtica ni dels pobles, és repressiva i dels monopolis. La UE treballa per destruir els nostres drets adquirits, envaeix països com Líbia, dóna cops d’estat de caire ultradretà com a Ucraïna, promou campanyes per equiparar comunisme i nazi-feixisme i prostitueix els més bàsics valors ètics i morals amb els refugiats. L’Espanya de Rajoy està perfectament integrada en aquest club de criminals. Cal escombrar-los a tots.

Els dirigents independentistes estan fent alguna autocrítica aquests dies…

És cert que després del 155 dirigents d’ERC i PDECat han sortit acceptant la seva ingenuïtat. Segons ells, no es podien esperar al fet que l’Estat arribés fins a on ha arribat. L’autocrítica té un punt d’ avantatgista: som tan innocents i bons de cor, que ens era impossible concebre que el nostre contendent anés a emprar la violència. En política, quan tens milions de vides al teu càrrec, la ingenuïtat i la traïció es toquen amb les gemmes dels dits.

A mi em costa creure aquesta autocrítica d’un partit com el PDECat que ha estat governant Catalunya durant tants anys. En un exemple de cinisme, la històrica militant de Va unir, avui independentista, Núria de Gispert deia l’altre dia en una entrevista que una cosa és que la policia doni alguna empenta en una manifestació per garantir la seguretat i una altra cosa és que hi hagi agents que vagin a fer mal. Ens podem creure que no sap el que és la repressió policial un partit amb una llarguíssima experiència en el seu ús? Ens podem creure que no saben com funciona el poder? Ens podem creure que no sabia com funcionen les clavegueres de l’Estat un partit que ha estat implicat en elles? Ens podem creure que els seus diplomàtics i europarlamentaris no sàpiguen què és i com funciona la UE?

A partir d’aquí cal anar amb compte sobre com ens estan intentant orientar l’autocrítica. La CUP, fonamentalment, està marcant la posició que la República Catalana no va ser possible a causa de la tebiesa de Puigdemont, de la falta de preparació, etc. És a dir, el que va fallar no és l’estratègia independentista sinó els gestors d’ella, així que vota’m a mi i jo sí ho aconseguiré. Això obre una porta molt temptadora a milers de catalans frustrats que avui estan buscant una manera de poder encaixar la seva posició independentista en un projecte aparentment viable. Cal dir que ja n’hi ha prou d’il·lusionistes. No ha fracassat una forma de gestionar l’independentisme, ha fracassat l’independentisme com a lluita política al marge de la lluita anticapitalista estatal. 

Com ha quedat el tauler polític?

A grans trets, el tauler polític burgès s’ha mogut poc. Tant els blocs independentista com del 155 han cohesionat als seus adeptes mitjançant el nacionalisme. Avui sembla que després de les eleccions del 21 de desembre s’obren dues possibilitats.

La primera és que l’independentisme revalidi la majoria absoluta, però sense cap projecte polític més enllà del defensiu, és a dir, acabar amb el 155 i treure els presos de la presó. Però on volen portar el procés si ja s’ha demostrat que no poden fer gens del que esperen? Avui tornen a posar com a pilar principal del seu programa l’aconseguir un pacte entre Generalitat, Estat i UE que faci factible la independència. Podem dir ja mateix que això és un carreró sense sortida o hem d’esperar quatre anys més per adonar-nos?

La segona és un govern d’ERC, PSC i En Comú Podem. Tindria uns delicats equilibris però l’objectiu seria redirigir a ERC cap al pacte constitucional que s’aveïna. Per a això s’està movent una veritable operació d’Estat per netejar la imatge del PSC i rellançar-li electoralment, sabent que l’espanyolisme de PP i Ciutadans mai podrà gestionar Catalunya. 

Per això, la possibilitat d’una majoria de Ciutadans, PSC i PP sembla sens dubte impossible sense una tupinada electoral, cosa que mai cal descartar del tot.

Quina posició teniu per a les eleccions del 21 de Desembre?

Comunistes Catalans – PCPE no es va a poder presentar a aquestes eleccions per problemes burocràtics i de temps. Encara som una organització petita numèricament. La llei electoral que regeix en les eleccions catalanes obliga a recollir una quantitat d’avals ingent en pocs dies als partits que no tenen representació i això sempre és un problema. A més, el PCPE està sortint d’un procés intern difícil i hem tingut altres tasques prioritàries durant els últims mesos  que han dificultat encara més aquest treball. 

A part, aquesta campanya electoral es presenta amb un alt grau de polarització nacionalista, cosa que ens dificulta la nostra intervenció. El Partit Comunista va a estar aquests dies difonent les posicions de classe, al marge dels interessos aliens. Cal treballar molt dur durant els propers mesos per desenganxar a àmplies masses de treballadors del nacionalisme – d’una i una altra procedència – en què estan atrapades. En aquest sentit va la nostra campanya de “El nostre camí: la independència de la classe obrera”, dient-li a la nostra classe que cal traçar un camí.